Si, sens dubte, el millor concert que mai he vist. Radiohead m’han confirmat que són un dels millors grups de la història de la música moderna (per mi els millors, però és clar, és difícil comparar-los amb mites com Rolling Stones, Queen, Nirvana, U2 o d’altres).
Dijous el parc del fòrum va ser l’escenari de la primera edició del Daydream Festival, un festival muntat al voltant de la figura de Radiohead, que feia vuit anys que no tocaven a Barcelona. Mentre els operaris preparàven l’escenari, de fons sonava música reggae (de fet fins i tot va sonar Phoenix City de The Skatalites!), molt curiós. Passaven pocs minuts de dos quarts de deu, quan van aparèixer per fer embogir el 99% dels assistents (qui no havia vingut per veure’ls a ells?).
Una mica més de dues hores de concjert que van donar per repassar en la seva totalitat el seu darrer disc In Rainbows, però també per repescar clàssics com Paranoid Android, Lucky o Idioteque, i també les genials You And Whose Army? o There There. Tot i així, no en van tocar tants com als dos darrers concerts a Paris, on per exemple van sonar My Iron Lung, Where I End And You Begin, Exit Music (For A Film), Street Spirit (Fade Out), Like Spinning Plates, Fake Plastic Trees o How To Disappear Completely (la meva gran decepció al no poder sentir-la en directe), per tant hauré d’intentar tornar-los a veure.
Més detalls a continuació.
El setlist que van triar per a l’actuació:
- 15 Step
- Bodysnatchers
- All I Need
- Airbag
- Nude
- Pyramid Song
- Weird Fishes / Arpeggi
- The National Anthem
- Faust Arp
- Videotape
- The Gloaming
- Optimistic
- There There
- Lucky
- Reckoner
- Everything In Its Right Place
- Jigsaw Falling Into Place
- House Of Cards
- Paranoid Android
- Bangers + Mash
- The Bends
- Idioteque
- You And Whose Army?
- Planet Telex
Com han fet a la majoria dels concerts de la gira, van obrir amb 15 Step i Bodysnatchers, les dues primeres cançons d’In Rainbows, per després tocar el que és el darrer senzill, All I Need. Llavors va arribar el primer clàssic, Airbag, amb el que van animar definitivament tots els presents. La fantàstica Nude va ser rebuda pel públic també com un clàssic ja que fa anys que és “coneguda” però fins aquest any no l’havien inclòs en un disc.
Quan Jonny Greenwood va agafar l’arc (com els que serveixen per tocar el violí) ja ens va indicar que tocava entrar en un estat de calma amb Pyramid Song, que van complementar després amb Weird Fishes / Arpeggi. Ens van fer tornar a la realitat amb el ritme de The National Anthem, i després de dedicar Faust Arp a la formació Faust, en Thom Yorke va moure’s cap al piano per a deleitar-nos amb Videotape.
A partir de llavors, quatre clàssics encadenats: The Gloaming, Optimistic, There There i Lucky, que va causar una gran excitació sobretot durant “it’s gonna be, a gloooooorious daaaaaay, I feel my luck could chaaaange“, però també un cert sentiment de nostàlgia. Màgic.
Reckoner va donar pas a una de les recurrents als seus directes, Everything In Its Right Place, que sona espectacularment consistent en viu. Amb Jigsaw Falling Into Place van concloure la primera part del concert, però encara en quedava una mica més.
Després d’un parell de minuts, els d’Oxford van reaparèixer amb House Of Cards i llavors l’apoteosi, Paranoid Android, un dels punts àlgids de la nit que va provocar la major ovació.
Yorke ens va sorprèndre durant Bangers + Mash posant-se darrera d’una segona bateria per a colpejar-la frenèticament mentre també cantava. Després una altra entrega doble de clàssics, The Bends i Idioteque amb la que tothom va contagiar-se del seu tempo accelerat.
Un parell de minuts després de tornar a deixar l’escenari, van tornar per darrera vegada per les dues últimes cançons. Jugant amb una mini-càmera al piano, mentre tocava You And Whose Army?, Thom Yorke ens va fer somriure amb la seva mirada curiosa (a les pantalles gegants bàsicament només hi veiem els seus ulls quan ell s’hi apropava com si fos un nen que no sap què és una càmera). Planet Telex per tancar més de dues hores de concert. Tot un espectacle que difícilment es podrà oblidar mai a la vida. Tot un plaer pels que vam poder ser-hi. Gràcies Radiohead.
